Curiositats visuals. La il·lusió de la lluna: paradoxes de la mida aparent

23/10/2024

Quan la lluna surt o es pon, ens sembla molt gran. Es tracta d’una de les il·lusions perceptives conegudes des de més antic, però sobre la causa de la qual encara no hi ha consens entre els experts.

La creença popular sol atribuir aquest fenomen, ja descrit per Aristòtil, a un efecte òptic de magnificació per l’atmosfera. Però mitjançant fotografies repetides es comprova fàcilment que aquesta magnificació no existeix realment: la mida de l’astre és idèntica a l’horitzó i al zenit. Per què, doncs, gairebé tots els observadors creuen que veuen una lluna més gran quan està baixa?

La il·lusió es dona fins i tot davant d’un dibuix amb una lluna a l’horitzó i una altra idèntica al capdamunt. La resposta no és simple.

La de la lluna sembla en tot cas pertànyer al grup d’il·lusions sobre la mida aparent, com la de Ponzo o la d’Ebbinghaus.

Il·lusió de Ponzo

La primera consisteix en dues línies horitzontals idèntiques que se situen entre dues convergents com vies de tren, en realitat paral·leles, que s’allunyen cap a l’horitzó. El «travesser» de dalt estarà per tant més lluny i en conseqüència haurà de ser més llarg per produir una imatge retinal de la mateixa mida que la de sota, més propera.

En el cas de la lluna a l’horitzó, es veuria més gran perquè semblaria estar més lluny que al zenit. De fet, quan es fa una foto amb teleobjectiu, l’astre es veu molt gran en comparació amb els objectes com ara arbres o edificis a la mateixa línia de mirada. Ja que l’angle visual de la lluna no canvia amb la distància i sí que disminueix el dels objectes terrestres llunyans, això ens indueix a creure que la lluna ha de ser més gran.

IIl·lusió d’Ebbinghaus

La il·lusió d’Ebbinghaus ens mostra una altra cara de la percepció de la mida relativa. Consisteix en dos grups de cercles: els centrals en tots dos són idèntics, però estan envoltats en un cas de cercles més petits i més grans a l’altre. Això fa que sembli més gran el cercle central envoltat de petits que viceversa.

Hi ha múltiples variants que ressalten la importància del context, la presència o absència, mida relativa, proximitat, etc., dels objectes veïns en aquest aspecte de la visió.

S’ha argumentat, però, que tant la il·lusió de Ponzo com la d’Ebbinghaus fan referència a objectes dins de la distància en què són operatives les claus de la visió estereoscòpica i la lluna està molt més enllà. Segons el psicòleg A. Trehub, a conseqüència de les nostres necessitats evolutives, dediquem més recursos visuals a l’espai veí i al nivell horitzontal, i menys a tothom que està molt alt o molt baix.

Això explicaria que la mida dels objectes al nivell dels ulls sigui percebuda com més gran que la dels mateixos objectes en mirar cap amunt, o que la volta celeste ens sembli aplanada i per tant l’horitzó sembli més llunyà, així com la lluna baixa, la qual passaríem a percebre automàticament com a «gran» de forma compensatòria. Tanmateix, una majoria de subjectes responen que la lluna a l’horitzó «es veu més a prop»… La qüestió continua oberta.

Professor Rafael I. Barraquer, director mèdic del Centre d’Oftalmologia Barraquer