El test d’osmolaritat: En què consisteix?
22/11/2024
08/04/2019
Nascut a Barcelona el 1948, el doctor Eduard Estivill és un metge molt conegut com a expert en trastorns del son. Autor de nombroses publicacions, també presenta una faceta artística amb el grup musical Falsterbo.
Molt jove va obtenir una beca per estudiar als Estats Units, on va entrar en contacte amb el moviment hippy i la música folk. Va ser aquesta estada la que li va fer iniciar la seva faceta musical amb el grup Falsterbo? Com recorda aquella època?
L'any 66 els meus pares van pensar que era important que pogués aprendre anglès. Jo no sabia ni una sola paraula (de fet a l'escola només estudiàvem francès), i els meus pares no tenien recursos. Llavors, l'única manera que tenien perquè jo pogués aprendre anglès era aconseguir una beca a algun lloc. I a partir de les gestions per aconseguir aquesta beca, em van enviar a un petit poble de la costa de Califòrnia. Allà vaig estar gairebé dos anys, seguint els cursos del Highschool i els primers del College ... i allà és on vaig aprendre tot aquest tipus de música com a hobby. Jo em vaig integrar totalment en la societat americana, i vaig aprendre evidentment l'anglès, que després m'ha servit moltíssim per a la meva vida professional. Lògicament, quan vaig tornar, a finals del 67, a Espanya gairebé cap jove de la meva edat parlava anglès com el parlava jo. N'hi havia molt pocs, i això em va obrir moltes portes, primer pel meu hobby, que era la música; vaig traduir cançons juntament amb altres companys, i fins al dia d'avui les seguim cantant. L'anglès també em va servir molt per a la meva carrera, per poder fer presentacions en tots els països de parla anglesa ... m'ha obert moltes portes.
Per què va decidir estudiar Medicina? Hi va haver alguna influència familiar en aquesta decisió?
Cap. Va ser, bàsicament, perquè quan jo vaig tornar dels Estats Units, estava en contacte amb un grup d'escoltes, que ajudàvem a una escola de nens amb paràlisi cerebral. Jo vaig viure aquells moments amb la il·lusió d'un jove de 18 o 19 anys, i vaig pensar que podria estudiar medicina i concretament fer neuropediatria, perquè veia les necessitats d'aquestes persones... i així vaig prendre la decisió. Vaig estudiar medicina i després vaig fer aquesta especialitat. Per fer l'especialitat de neuropediatria, primer vaig haver de fer la de pediatria a l'hospital Vall d'Hebron, i després la de neurofisiologia, en què fèiem sobretot encefalogrames a nens. Això lliga amb el perquè em vaig dedicar després a la son. A l'hospital, mentre feia les proves als nens, als nadons i nens molt petits... aquestes proves, els encefalogrames, perquè surtin bé, els nens han d'estar quiets; no es pot fer aquesta prova amb el nen movent-se, igual que no es pot fer un electrocardiograma amb algú movent-se. Llavors el que fèiem (perquè m'ho van ensenyar les infermeres) era cantar-tot tipus de cançons i esperar que els nens s'adormissin, perquè no li podíem donar fàrmacs perquè s'adormissin. Aquí va començar el meu interès per la son. Vaig aprendre alguns patrons de la son dels nadons, vaig fer publicacions, vaig poder anar a París a estudiar també la son de nounats amb grans especialistes. L'especialitat de pediatria i neurofisiologia a la Vall d'Hebron va durar vuit anys, i després ja vaig guanyar la plaça d'adjunt a Sant Joan de Déu. Allà vaig entrar al servei de neuropediatria, portant bàsicament la secció d'epilèpsia, son i l'encefalografia. Després vaig tenir l'oportunitat de viatjar de nou als Estats Units a un centre molt important en temes de son que era l'Henry Ford Hospital. En aquells moments em vaig decidir a deixar l'hospital i a dedicar-me bàsicament a la medicina del son. Quan vaig tornar vaig posar en marxa una unitat i vaig tenir la sort de ser pioner en el tema... en aquell moment d'unitats privades no n'existia cap, i vam ser els primers a començar tot aquest tipus de treball que després ha resultat molt gratificant sobretot per a les persones que hi hem treballat, perquè és una especialitat amb la qual podem ajudar moltíssim a la gent.
Com és el seu dia a dia? Què és el que més li agrada de la seva professió?
Tinc molt entusiasme en el que faig, amb la medicina del son podem tractar una gran quantitat d'alteracions ... Però això també ho combino amb els meus hobbies, a mi m'agrada molt l'esport, i intento cada dia anar al meu club, que és el Barcino. Allà o bé jugo a tenis, o faig gimnàstica... també jugo a golf de tant en tant, un dia a la setmana alguna classe, i ho compagino també amb la guitarra, la música i les cançons. És a dir, faig moltes cose ... ara en aquest moment -ja tinc 70 anys- reparteixo una mica les activitats, dedico dilluns i dimarts a la visita mèdica i la resta de dies combino totes aquestes activitats que t'he dit amb altres de professionals, com són escriure articles, contestar entrevistes, fer estudis científics... Tenim també una fundació, Fundació Estivill Sueño, i allà estem fent coses molt interessants pel que fa la son dels esportistes, i tot això omple la meva vida i a més amb molta alegria.
Hi ha alguna relació entre les patologies de la son i les patologies de l'ull?
Avui dia sabem que hi ha moltes patologies que tenen relació amb el son. I fa molt de temps que vam aprendre que, per exemple, problemes cardíacs tenen a veure amb una mala respiració durant la nit (les apnees). Però recentment, vam fer un treball molt interessant amb el doctor Javier Elizalde... Fa anys sí que ens van donar un premi sobre el que s'anomena la síndrome d'hiperlaxitud palpebral, que és una alteració que veiem a les parpelles de les persones quan ronquen, fan apnees, llavors hi ha una fricció d'aquest parpella amb el moviment del ronc, i això provoca aquesta alteració. També hem fet aportacions amb la doctora Canut relacionant el glaucoma amb les alteracions de la son. S'ha vist, concretament a les persones que tenen apnees, que, com els manca oxigen -perquè una de les conseqüències de les apnees és que no entra prou oxigen al nostre cervell-, algunes estructures del cervell, com pot ser l'ull, poden patir una hipòxia, una manca d'oxigenació en aquest ull, i pot causar, o té a veure amb la patologia del glaucoma. I això és una cosa que està també per estudiar, tenim pendents algunes investigacions que poden ser interessants en els propers temps.
Va col·laborar amb la Fundació Barraquer en una expedició a l'Àfrica. Què destacaria de la seva experiència?
Això va ser una cosa realment gratificant. Va ser a través d'un dels metges, Gorka Martínez Grau, que em va convidar a participar en aquesta expedició com a pediatre. Anàvem a Malawi a treballar, ells ja tenien la rutina de realitzar mesuraments i, sobretot, visitar els nens amb problemes oculars per fer diagnòstics, i explorar-per avaluar si si hi havia alteracions com patologies de la retina, o simplement miopies, astigmatismes o hipermetropies. Aquestes situacions et fan tocar de peus a terra, penses que tu aquí estàs en un món on tot és molt senzill, la gent menja, la gent es desplaça, la gent es vol ... Allà també es volen, però mengen poc i es desplacen malament. El 50% dels nens que neixen moren abans dels 5 anys. Això és terrible, a més molts estan infectats o bé per la malària o per la sida, amb la qual cosa l'impacte és més gran, i valores en tornar molt més el que tens; però et crea un trauma. Jo vaig passar un mal moment quan vaig tornar, perquè vaig pensar què fas en aquest món visitant gent que ho té tot mentre s'estan morint nens de fam en aquells països? És dur tornar, perquè t'impliques tant quan estàs allà -almenys jo ho vaig fer-, que aquesta sensació de saber que ets un privilegiat i que no ho valores, et fa reflexionar molt sobre la vida.