Entrevista al professor Joaquín Barraquer

07/12/2015

Té la simpatia del que està satisfet amb la seva vida. El professor Joaquín Barraquer se segueix divertint. Espigolat i esvelt, porta l'elegància en els ossos. Em rep en el seu cau, en el cinquè pis de la Clínica Barraquer. Una estada acollidora i molt entretinguda habitada per multitud de dispars objectes que tenen una història que explicar. Les parets estan folrades de fotos colorides de gent somrient que et mira. Però hi ha una en la qual els seus dos personatges no et miren. Estan absorts fabricant un artefacte sobre una àmplia taula de fusta il·luminats per un flexo. Una foto en blanc i negre del Professor José Antonio Barraquer i del seu fill Ignacio a l'edat de set o vuit anys, una finestra a un altre temps, donant començament a la saga de oftalmòlegs i inventors Barraquer.

Un xofer de la clínica que coneixia bé al meu pare solia dir: Vaig a buscar a aquest especialista en mecànica i aficionat a l'oftalmologia.

- Tenia del do de l'art de construir?

Sí, li agradava molt la mecànica, s'arreglava ell mateix els seus cotxes. Teníem un taller completíssim en el qual fabricàvem tot tipus de coses, des d'un tanc teledirigit, una grua amb dos motors elèctrics, una màquina de vapor feta amb llaunes de conserva, una ràdio que construïm amb velles vàlvules que el meu pare aconseguia en els Encantis; fins al seu exosquelet de ferro que li va permetre caminar després de l'accident de cotxe. En aquell taller va educar la meva habilitat manual, qualitat indispensable per ser un bon cirurgià.

- Què li va ocórrer en la cama?

Va tenir un accident de cotxe. No hi havia més remei que amputar la cama li va dir el metge. Però el meu pare va fabricar el mateix un exosquelet, una peça de ferro de posar i treure que li embolicava el panxell i el peu i li permetia caminar. La va portar tota la seva vida.

- Havia de pesar molt.

Miri-la, aquí la tinc. Sí, és un artefacte molt pesat, però ell mai es va queixar, va seguir amb el seu treball i el seu bon humor.

- Això és admirable.

El meu pare era un geni. Va dedicar la seva vida als seus pacients, però també sabia vas divertir. Era un home d'aficions, gaudia amb els cotxes de gran cilindrada i era un amant dels animals i dels invents, alguns molt útils.

- Recorda algun en concret?

Durant la guerra hi havia restriccions d'electricitat i el meu pare va fabricar uns aparells que funcionaven amb gasògen, un carburant que es cremava i produïa electricitat. D'aquesta forma, el meu pare, encara que amb certes dificultats, mai deixo d'atendre als seus pacients.

- Va revolucionar el món de l'oftalmologia.

Quan va deixar d'operar, als 75 anys, es va refugiar en l'estudi de la zoologia. Un dia, observant com una sangonera agafava una pedra del fons de l'aquari i la traslladava, va pensar que si aconseguís ensinistrar a una sangonera acabaria amb el problema del trencament de les cataractes durant l'extracció que es realitzava amb pinces.

- Sens dubte un home genial.

L'observació d'aquella sangonera li va donar la idea i va inventar una ventosa que amb un motor elèctric aconseguia el buit que es requereix per treure la cataracta fàcilment.

- I com tot geni també tenia les seves excentricitats…

Sí, ha, ha, ha… Va arribar a tenir en el jardí de casa un guepard i un puma, que de vegades dormia al seu costat mentre ell passava visita. I dos ximpanzés, Pancho, i Jocko que era la nena dels seus ulls. Li va fer un abric com el seu i els dos s'anaven a prendre l'aperitiu al Sandor, a la llavors plaça Calvo Sotelo.

- Què és el més valuós que li va transmetre el seu pare?

Amor als pacients: guarir, millorar o consolar, però mai enganyar o abandonar, perquè el que no es pot fer avui es podrà fer matí. I m'ensenyo a viure la vida amb sentit de l'humor i elegància.

Ima Sanchís