Curiositats visuals: Les pareidolies, automatismes de la percepció visual

06/06/2024

Quan mirem un cel amb núvols, és gairebé inevitable començar a distingir trets o siluetes de cares o animals. Res no té d’estrany, ja que el nostre cervell està dissenyat per reconèixer formes familiars davant d’una imatge poc definida.

Aquest fenomen es coneix com a pareidolia, definit com «la percepció il·lusòria d’una forma reconeixible entre allò real i allò fantasiat, davant d’un estímul sensorial vague i aleatori». No és pròpiament una il·lusió òptica, ja que es pot fotografiar perfectament. L’il·lusori de la pareidolia està només en el nostre reconeixement, encara que aquest pot ser compartit entre diversos observadors. A més, som conscients d’estar davant d’una interpretació lliure i irreal. Pensem “el núvol sembla com una cara”; si realment creguéssim que «és una cara», passaria a ser una al·lucinació.

El clàssic exemple de pareidolia a partir dels núvols del cel.

A banda dels clàssics exemples amb núvols, les pareidolies poden ocórrer en contemplar qualsevol imatge (fins i tot un so) amb formes aleatòries com taques i vetes en una paret rocosa o un paviment, al perfil de muntanyes o altres trets del paisatge, amb arbres, fruits i objectes del més divers. Les formes més comunament percebudes són cares seguit d’animals, cosa que revela la importància d’aquest reconeixement.

Tant a la natura com al nostre dia a dia podem trobar formes que es poden percebre com a "cares".

En la nostra evolució com a espècie, identificar de forma instantània les cares humanes i distingir entre amics i enemics o els animals perillosos, sens dubte suposava i encara pot suposar un avantatge per a la supervivència.

Reconeixem immediatament com una cara el simple esquema de dos cercles petits dins un altre de gran, més una línia, de forma automàtica i subconscient (fins i tot amb una certa expressió). Això implica que ho processem de cop, com un tot i sense que hi hagi una anàlisi geomètrica de cada part.

Una pareidolia present al paisatge.

S’han detectat, a l’àrea ventral fusiforme de l’escorça cerebral temporal, neurones que s’activen en veure qualsevol objecte que es pugui percebre com una cara, gairebé tan ràpid com una cara real.

Es tractaria de circuits neuronals de reconeixement, presents potser des del naixement, al nostre «cablejat» cerebral. La seva lesió per un traumatisme, accident vascular o tumor pot fer que una persona perdi la capacitat de reconèixer cares, cosa que es reconeix com a prosopagnòsia.

El nostre cervell treballa constantment per reconèixer formes del món que ens envolta. Les pareidolies confirmen el funcionament en paral·lel, automàtic i holístic, que ho fa tan eficient.

BASE DE MÈTODES ENDEVINATORIS I MISSATGES SUBLIMINALS

Les pareidolies es poden considerar una forma d’apofènia, l’experiència de veure patrons i/o connexions en esdeveniments aleatoris o dades sense sentit. Així, són la base de mètodes endevinatoris com el dels pòsits de cafè o la molibdomància, o de proves psicològiques com la de les taques de tinta de Rorschach. Sovint serveixen d’explicació per a albiraments paranormals, com ara animals fabulosos, fantasmes i ovnis.

En art i publicitat suposen una forma de missatge subliminal: recordem el «mètode paranoico-crític» de Dalí o campanyes basades en «cares» d’objectes quotidians.

Exemple de taca de tinta de Rorschach (test de Rorschach).

Prof. Rafael I. Barraquer, director mèdic del Centre d’Oftalmologia Barraquer