Parlem amb Fernando Aleu

22/11/2019

Fernando Aleu (Barcelona, ​​1929) va iniciar la seva trajectòria professional com a neuròleg als Estats Units, però no va trigar a donar un gir cap al negoci dels perfums. Home de món i aficionat als grans canvis, als seus gairebé noranta anys estrena faceta d'escriptor amb la novel·la El intercambio, una història basada en un moment històric del qual ell mateix va ser testimoni: l'intercanvi de presoners entre els exèrcits aliat i nazi al port de la ciutat comtal, el 1943. En aquesta apassionant aventura també hi ha unes pàgines en què Barraquer té un important paper.

-Per què va deixar la medicina per la perfumeria?

Jo era professor associat de neurologia a la New York University però sempre he tingut un problema: m'agrada conèixer experiències noves. Tot va començar quan vaig escriure a una casa de perfums d'aquí perquè als Estats Units no trobava la fragància que jo feia servir, Aigua de Lavanda Puig, i així va ser com vaig conèixer a l'empresari Mariano Puig. Ell volia expandir el seu negoci a Amèrica i ens vam entendre tan bé que vaig decidir aprofitar l'any sabàtic de la universitat (teníem un cada set anys) per ajudar-lo. Al tornar a la facultat em vaig reunir amb el degà per abandonar el meu treball com a docent i dedicar-me als perfums. Recordo molt bé les seves paraules: "Tinc un bon amic meu que és psiquiatra i que s'encarrega de casos com el teu" [explica entre rialles]. Però el canvi em va agradar.

-Tant li agraden els canvis que ara estrena la seva faceta d'escriptor. Com va decidir escriure una novel·la?

Bé, em vaig estavellar contra un arbre esquiant i vaig haver de canviar a un estil de vida més tranquil. Un dia va venir a visitar-me la meva néta, vam estar xerrant i em va preguntar quina era l'experiència que més m'havia impressionat. Sens dubte va ser l'intercanvi de 4.000 presoners que vaig poder veure al port de Barcelona el 1943. Allò em va impactar moltíssim perquè vivíem en una ciutat molt trista i aquells dies es va omplir de gent diferent, de cotxes amb banderes exòtiques i de dones guapes en un ambient de glamur inesperat. A l'acabar d'explicar-li la història, la meva néta em va dir: "Això sembla una novel·la, per què no l'escrius?". I el que va començar com una teràpia, després de tres anys i mig escrivint, s'ha convertit en el meu primer llibre.

-Com ha estat el procés de creació de 'El intercambio'?

Molt divertit! Vaig començar a buscar i vaig veure que el port de Barcelona era l'únic d'Europa que durant la Segona Guerra Mundial tenia tràfic regular de vaixells a Buenos Aires i vaig començar a imaginar que algú s'escapava i que passaven moltes altres coses. El que passa és que, quan muntes un embull, sobtadament adquireix la seva pròpia realitat i, sense voler, els personatges inventats van cobrant vida i adquireixen identitat pròpia, és un procés gairebé biològic. Però si un personatge no t'agrada, el mates i s’acaba el rotllo! [confessa Aleu a riallades].

"A més de convertir-se en una font d'orgull per als barcelonins per la seva arquitectura, Barraquer va crear un pol d'atracció internacional per l'èxit i repercussió de la seva tasca mèdica"

-Quin univers s'ha creat arran d'aquest record?

El resultat és una trama absolutament inverosímil de gent estranya unida precisament per un intercanvi de presoners a Barcelona. Hi ha una espia alemanya i un metge novaiorquès que ajuden a Max, un trapezista jueu fugit dels nazis, a amagar-se a la ciutat. Com el Max té problemes als ulls, decideixen anar a la Clínica Barraquer perquè s'ocupin de la seva vista, que ja és molt, i intentar mantenir-lo allà fins que es regularitzi la seva situació. Així és com el personatge acaba vivint en aquest centre, encara que en el llibre succeeixen més coses que no puc revelar.

-Com era el Centre d'Oftalmologia Barraquer en els anys quaranta?

Recordo que quan es va inaugurar, el 1941, no hi havia a la ciutat un edifici igual i va ser la sensació de al moment. En aquella època, al creuar l'avinguda Diagonal no hi havia pràcticament edificis i veure un estranger ja era excepcional. En canvi, a la clínica venia gent de París, d'Amsterdam i de Praga a tractar-se la vista. El doctor Ignasi Barraquer, que era un home molt estimat i respectat, tenia a pacients tan cèlebres com l'emperadriu francesa Eugènia de Montijo. A més de convertir-se en una font d'orgull per als barcelonins per la seva arquitectura, la Clínica Barraquer va crear un pol d'atracció internacional per l'èxit i la repercussió de la seva tasca mèdica.

-Va tenir l'oportunitat de conèixer al Professor Ignasi Barraquer?

Malauradament, no el vaig conèixer personalment. El retrat d'Ignasi Barraquer està creat a partir del que em van explicar. A qui sí que vaig conèixer va ser el seu fill, el doctor Joaquim Barraquer. Encara que tots dos vam estudiar a la facultat de Medicina de Barcelona, ​​no vaig saber d'ell fins que vaig anar a fer la meva especialització a la Universitat d'Iowa, als Estats Units. Vaig escoltar a un professor parlant d'un oftalmòleg espanyol que emprava una tècnica revolucionària a partir de ferment de vaques per tractar les cataractes. Aquest metge, que era Joaquim Barraquer, va despertar un gran interès en mi perquè vaig pensar que al venir de la mateixa facultat també m'estava aportant un gran prestigi. Barraquer sempre ha estat una gran institució.

-I a la seva filla, la doctora Elena Barraquer, també l'ha conegut.

Sí, ens vam conèixer fa gairebé 20 anys i mantenim una gran amistat.

-Com va reaccionar ella quan va poder llegir el retrat del seu avi que vostè ha fet a la novel·la?

Jo li vaig ensenyar l'obra perquè volia saber què li semblava i em va dir: "Dius la veritat, perquè si el meu avi hagués pogut oferir refugi a algú com Max, ho hagués fet sense pensar-s'hi".