La perspectiva il·lusionista

04/12/2023

La capacitat d’enganyar la vista es considerava des de l’antiguitat el criteri de qualitat superior a l’art. Una de les primeres manifestacions d’aquest afany de manipulació perceptiva el constitueixen les perspectives falses o il·lusionistes.

En el Partenó mateix de l’acròpolis d’Atenes, paradigma de la perfecció arquitectònica clàssica, es poden mesurar subtils «imperfeccions» que probablement van ser intencionals per tal de crear un efecte de perspectiva més «natural». Així, hi ha unes lleus guerxeses del pedestal, l’arquitrau i les columnes de la façana, que no són equidistants, les quals evitarien una aparença massa rectilínia i compensarien l’efecte de la visió de l’edifici des d’una distància relativament propera.

La introducció d’elements arquitectònics a la pintura formant perspectives il·lusionistes va ser possiblement un recurs habitual en la decoració de les vil·les romanes, amb l’objectiu de crear un efecte de profunditat tridimensional, com mostren diversos murals de Pompeia.

Amb el Renaixement es recupera l’art de la perspectiva perduda durant l’Edat Mitjana. La perspectiva il·lusionista resulta fonamental per a la creació de trompe-l’oeils, i floreix en especial durant els períodes manierista i Barroc, als frescos murals de parets i sostres d’esglésies i palaus. Per això resulta molt útil la combinació d’elements arquitectònics, escultòrics i pictòrics. Això troba el seu camp més natural al de l’escenografia. Així, el cèlebre escenari del Teatre Olímpic de Vicenza produeix la il·lusió de profunds carrers per mitjà d’una sèrie de decorats de mida decreixent.

Actualment, la perspectiva il·lusionista és un element comú en els trucs cinematogràfics, l’art surrealista i l’hiperrealista, des de les formes pictòriques tradicionals fins a noves manifestacions com la decoració de murs mitgers o l’efímera pintura de carrer al guix.

Independentment de la seva finalitat, la utilització de recursos com la perspectiva il·lusionista revela el coneixement, potser intuïtiu, que els artistes tenien ja des d’antic dels mecanismes de la percepció visual i de com manipular-los per crear un efecte determinat.

Professor Rafael I. Barraquer, director mèdic del Centre d’Oftalmologia Barraquer