Ambliopia o ull gandul

L'ambliopia, també coneguda com a ull gandul, és la disminució de la capacitat visual d'un o ambdós ulls per manca d'ús durant el període d'aprenentatge visual. És una patologia que s'origina en la infantesa i que si no es diagnostica i tracta a temps persistirà durant l'edat adulta. És el motiu més freqüent de pèrdua de visió en els nens i joves als països desenvolupats, i afecta el 3-4% d'infants en edat escolar.

Quan naixem, el sentit de la vista encara no està desenvolupat; no naixem veient-hi, sinó que aquesta capacitat es va desenvolupant i adquirint els primers anys de vida, un procés que culmina amb 8 o 9 anys —tot i que és en els primers 4 anys que hi ha una progressió més important en l'aprenentatge.

En molts casos, l'ambliopia no té símptomes, perquè el nen no sap "què és veure-hi bé" i s'adapta a la visió que té. Això passa sobretot en els casos en què només està afectat un dels ulls, perquè amb l'altre hi veu bé, i el nen no dona cap senyal d'alarma. Per això és molt important en els més petits que educadors, pares i entorn familiar i pediatres estiguin amatents davant de qualsevol signe que faci dubtar de la visió de l'infant (que s'acosti a les coses, que no pari atenció a classe, que sigui sapastre...): molt sovint el problema és que el nen simplement no hi veu bé.

Per poder fer un aprenentatge visual òptim, cal que tots dos ulls rebin una imatge nítida del que veiem per, d'aquesta manera, enviar la informació al cervell i anar guanyant agudesa visual. Si el nen presenta algun problema que faci que la imatge que rep el cervell no sigui bona durant aquesta etapa, el que passarà és que el cervell anul·larà el desenvolupament d'aquest ull, es conformarà veient-hi poc i es farà gandul.

• Estrabisme: que significa que el nen desvia un ull o tots dos. El cervell, per no veure dues imatges, anul·larà la visió de l'ull desviat, de manera que impedirà el desenvolupament normal d'aquest ull.
• Defectes òptics (astigmatisme, hipermetropia o miopia): si hi ha algun error refractiu, la imatge que rebrà el cervell serà borrosa, es conformarà amb la imatge que veu i la corba d'aprenentatge s'estancarà.
• Anisometropia: que és la diferència de diòptries (o sigui, de mida) d'un ull amb l'altre. Quan un dels dos ulls té més graduació la seva imatge serà més borrosa, per la qual cosa el cervell, pel mateix mecanisme explicat abans, tirarà l'ull amb menys graduació —i, per tant, amb millor visió—, fent que l'altre no "treballi".
• Causa orgànica: és quan hi ha un obstacle en l'eix visual, per exemple, una cataracta congènita, una opacitat a la còrnia, una ptosi (o caiguda de la parpella), malalties en la retina... Qualsevol patologia que interfereixi en la projecció de la imatge correcta al cervell pot ser causa d'ambliopia.

En la major part dels casos, el nen és asimptomàtic i es desenvolupa amb total normalitat. Només en els casos més aparents identificarem en els infants "manies" com tòrcer el cap, parpellejar constantment, tenir la parpella caiguda, no parar atenció, caure amb més facilitat, etc. Aquests senyals han d'alertar els pares i educadors perquè acudeixin a un oftalmòleg especialista en visió infantil o pediàtrica, independentment de l'edat del nen o nadó; per més petit que sigui, es podrà explorar i valorar quin és el problema.

Com que sabem que l'ambliopia es pot tractar per restablir l'agudesa visual normal en infants si es fa el diagnòstic i tractament en edats primerenques, és imprescindible que tot infant —amb símptomes o sense, amb antecedents familiars o sense...— sigui revisat per un oftalmòleg pediàtric a l'edat de 2 o 3 anys per poder avaluar la motilitat ocular, les parpelles, la part anterior i posterior de l'ull i si presenta algun defecte de refracció. Els controls posteriors dependran del que es trobi en aquesta primera exploració. Aconsellem en infants sans realitzar, igualment, un control anual fins als 9 anys, que és quan s'acaba l'aprenentatge visual, perquè si durant el creixement hi ha hagut cap canvi respecte a la revisió anterior, pugui ser tractat.

L'ull gandul té recuperació si es diagnostica i tracta abans dels 8 anys. És més probable l'èxit del tractament durant els primers 4 anys, i van disminuint-ne les probabilitats a mesura que ens anem acostant als 9 anys, quan la capacitat de rehabilitar l'ull és pràcticament nul·la.

Allò que no aprenem durant els primers anys de vida no es pot recuperar en l'edat adulta. No actuar a temps pot condemnar un nen a no tenir una bona visió d'un ull o de tots dos, per la qual cosa és vital el diagnòstic precoç i començar el tractament com més aviat millor.

Per tractar l'ambliopia el primer que s'ha de fer és identificar-ne la causa i corregir-la: si hi ha, per exemple, un defecte de refracció, s'ha de corregir amb ulleres o lents de contacte, o si hi ha algun obstacle visual, com una cataracta (es pot operar) o una parpella caiguda que tapa la pupil·la (se'n corregeix l'açada per mitjà d'una intervenció). Un cop identificada la causa, tractem l'ull gandul. Per fer-ho, la mesura que fins avui s'ha demostrat més efectiva i que ha ofert més bons resultats és l'oclusió de l'ull sa per mitjà d'un pegat. Els temps i l'horari de l'oclusió variaran en funció del grau d'ambliopia, la causa i l'edat de l'infant. Existeixen alternatives al tractament amb oclusió, que englobem sota el nom de penalització, que consisteix a provocar una visió borrosa en l'ull sa. Aquesta penalització pot ser òptica (per mitjà d'una correcció que no sigui l'adequada a l'ull sa) o farmacològica (col·locant un col·liri en l'ull sa, que produeix visió borrosa), obligant l'ull ambliop a "treballar". Aquestes mesures són una segona opció i només les indiquem en cas que no s'assoleixi un acompliment correcte de l'oclusió amb pegat.

En resum, per aconseguir una bona agudesa visual d'adult és fonamental un diagnòstic i tractament precoç de l'ambliopia.

Mai no és massa aviat per a una revisió ocular en un infant, mentre que de vegades sí que pot ser massa tard.