Coneix els defectes refractius: miopia, hipermetropia, astigmatisme i presbícia

04/08/2023

Els defectes refractius són afeccions oculars comunes que afecten la capacitat de l'ull per a enfocar correctament la llum, la qual cosa pot provocar una visió borrosa o distorsionada. Explorarem cadascun d'aquests defectes, com afecten la visió i com es poden corregir.

És important aclarir una confusió comuna entre dos termes relacionats però diferents: l'agudesa visual i la graduació (correcció òptica) de les ulleres.

L'agudesa visual és la mesura de la capacitat per a distingir entre dos punts diferents a una determinada distància. Hi ha diverses escales, i comunament (però de manera errònia) se'n diu percentatge de visió, perquè en el nostre entorn s'usa una escala entre 0 i 1. La mesurem amb i sense ulleres, però la més útil és la mesura amb la millor correcció possible, perquè ens dona idea de com està funcionant l'ull.

La graduació és la mesura dels "defectes" òptics d'un ull, una fórmula a partir de la qual es construeixen les ulleres. Té aquesta forma: 90° (eix d'astigmatisme) -1.25 (potència d'astigmatisme) +2.00 (defecte esfèric, en aquest cas hipermetropia). Es pot escriure de diverses formes, l'eix d'astigmatisme es pot donar en positiu o negatiu, però la miopia sempre es dona en negatiu i la hipermetropia i presbícia en positiu.

Llavors, quins factors determinen si un ull necessita graduació per a veure bé? Què és veure bé? Per a veure una imatge definida, la llum ha d'enfocar-se en el pla de la retina amb la menor dispersió possible, preferentment sobre màcula i fòvea (perquè és l'àrea de major concentració de receptors). El que determina on s'enfoca la imatge és la relació entre el sistema de lents de l'ull i la distància entre el vèrtex corneal i la fòvea (anomenada longitud axial).

Quant a lents, les més importants són còrnia i cristal·lí. La llàgrima, l'humor aquós i el vitri també tenen influència però a efectes pràctics és mínima. Si l'ull és més llarg o les lents molt potents (respecte a la relació que tenen), la imatge s'enfoca per davant de la retina. Diem que l'ull és miop.

Per a corregir l'enfocament usem una lent divergent, que resta potència al conjunt, per això per convenció s'usa el signe negatiu per a la miopia.

En el cas contrari, si la imatge s'enfoca (teòricament) per darrere de la retina, perquè l'ull és curt o les lents tenen poca potència parlem de hipermetropia.

Per a compensar la hipermetropia usem lents convergents, que afegeixen potència al conjunt.

És rellevant tenir present que no estem tenint en compte el procés d'acomodació de l'ull. Estem considerant llum que ve de més enllà d'un o dos metres de distància, la qual cosa per a l'ull és com l'infinit en condicions normals. A vegades l'ull acomoda quan no hauria i podem tenir hipermetropia oculta (compensada per l'acomodació, per això si es tenen poques diòptries a vegades no fan falta ulleres mentre no generi símptomes) o miopia "falsa" (com la que típicament pot aparèixer després d'unes oposicions, per exemple). Això pot causar, principalment, maldecaps per l'esforç, i només poden ser diagnosticats per un oftalmòleg, ja que requereixen una prova sota efecte d'unes gotes anomenada cicloplejia.

Des del naixement comencem a perdre acomodació (capacitat d'enfocar objectes pròxims, menys d'1 metre). Però és a partir dels 40-45 anys que comença a notar-se significativament, ja que la capacitat i la necessitat d'aquest esforç s'igualen sobre aquesta edat. És la presbícia o vista cansada (no confondre amb cansament visual). A efectes pràctics el que la defineix és la necessitat de canviar de graduació entre prop i lluny. Es comporta com la hipermetropia, per això la lent també és convergent (positiva). Per aquesta raó, és comú que les persones amb miopia prescindeixin de les seves ulleres per a la visió pròxima a partir d'aquesta edat.

L'astigmatisme és una mica més complicat, perquè cal considerar que l'ull és una estructura tridimensional, no una lent plana. Bàsicament apareix quan els raigs de llum es desvien de manera diferent segons el punt on entren a l'ull.

Això és així perquè l'ull no és una esfera perfecta, i quan està "prou aplanat" el sistema visual de comporta com un toroide. Si tallem una secció de la vora d'un toroide o "dònut" i ho usem com a lent, veurem que no desvia la llum igual en tots els seus punts. Serà més potent en un eix i progressivament menys segons girem a 90°, perpendicular a l'eix original.

Per aquest motiu la fórmula de la graduació inclou l'eix de l'astigmatisme: estem dient quina potència hem d'aplicar en cada punt de la lent per a compensar la desviació. I podem usar signe positiu o negatiu: només hem d'indicar a quin eix ens referim.

En conclusió, els defectes refractius com la miopia, la hipermetropia, l'astigmatisme i la presbícia són afeccions comunes que afecten la capacitat de l'ull per a enfocar correctament la llum. Afortunadament, aquests defectes refractius es poden corregir generalment utilitzant lents, com a ulleres o lents de contacte, que compensen les irregularitats òptiques de l'ull i milloren la qualitat de la visió. És important realitzar exàmens de la visió regulars amb un oftalmòleg per a detectar i corregir qualsevol patologia o defecte refractiu i garantir una visió òptima en totes les distàncies.

Dr. Alberto Lozano, oftalmòleg del Centre d'Oftalmologia Barraquer