Cirurgia de l'alta miopia

En primer lloc, hauríem de deixar clar que, a hores d'ara, no hi ha cap tractament quirúrgic que sigui capaç d'aturar la progressió de la miopia. Per tant, el tractament estarà orientat a corregir el defecte refractiu, és a dir, les diòptries que tingui el pacient, un cop que sigui estable, per tal de disminuir o, en molts casos, evitar la dependència de les ulleres.

També hi ha tècniques quirúrgiques que prevenen o tracten les complicacions de la miopia magna, com ara els esquinçaments retinals, les membranes neovasculars, les cataractes i el despreniment de retina.

Pel que fa al tractament del defecte refractiu, és a dir, l'eliminació de les diòptries, la cirurgia dependrà sobretot del grau de miopia i de les característiques de la còrnia.

Així, la miopia simple, o més baixa de 6 o 7 diòptries, s'acostuma a tractar amb cirurgia làser, amb la qual es modifica de manera molt precisa la superfície de la còrnia. 

En les miopies més elevades els canvis que provocaria el làser podrien posar en risc la integritat estructural de la còrnia, atesa la gran quantitat de diòptries a eliminar, per la qual cosa, després d'un estudi exhaustiu de viabilitat, hauríem de triar altres tècniques quirúrgiques que no modifiquin l'estructura corneal.

Aquestes tècniques consisteixen en la implantació de lents intraoculars.

Hi ha, bàsicament, dos tipus de lents intraoculars:

• Lents fàquiques o ICL: Són lents semblants a les lents de contacte, de mida més petita i que es col·loquen a l'interior de l'ull sobre la superfície del cristal·lí, per darrere de la pupil·la, en comptes de posar-les damunt la còrnia, com les lents de contacte convencionals que tots coneixem.
• Lents que substitueixen el cristal·lí: Són lents de mida semblant a les anteriors que es col·loquen en el lloc del cristal·lí; és a dir, el substitueixen. La tècnica quirúrgica per implantar aquestes lents es anàloga a l'emprada en la cirurgia de les cataractes i, per tant, es fa servir en pacients de més edat, quan ja tenen cataractes o els falta poc per tenir-ne.

D'altra banda, i com s'ha dit abans, hi ha tècniques quirúrgiques que no van encaminades a corregir les diòptries, sinó a tractar les possibles complicacions de la miopia magna, com ara:

• La fotocoagulació làser en cas de lesions a la retina.
• Les injeccions intravítries en cas d'hemorràgies per membrana neovascular.
• La vitrectomia en cas d'hemorràgia, despreniment de retina o problemes a la màcula.

Com que la cirurgia amb implant de lents intraoculars no atura la progressió de la miopia, s'haurà de realitzar quan aquesta miopia sigui estable; és a dir, quan pensem que ja no augmentarà significativament. És per això que, com que es tracta de miopies altes amb una evolució més prolongada, s'acostuma a fer per sobre dels 25 anys, sempre que l'any anterior no s'hagi observat cap canvi en la graduació.

Vol dir això que la miopia no augmentarà en cap cas després de l'operació? La resposta és negativa, però la probabilitat que continuï progressant és molt més baixa que si s'opera en persones més joves.

Les lents fàquiques o ICL normalment s'implanten per sota dels 40 anys, ja que és important respectar la funció del cristal·lí, que fins a aquesta edat funciona correctament.

A partir dels 50 anys el cristal·lí no té la capacitat d'enfocar els objectes pròxims com ho feia abans, per la qual cosa no té gaire sentit col·locar una ICL i seria més indicat extreure el cristal·lí i implantar-hi una lent que el substitueixi, amb l'avantatge addicional que, si col·loquem una lent intraocular multifocal, també podem corregir la presbícia, ja present a aquesta edat.

L'implant de lents fàquiques o ICL és una tècnica quirúrgica relativament senzilla que es practica sota anestèsia local i que consisteix a realitzar una petita incisió a la perifèria de la còrnia com a porta d'entrada per poder-hi introduir una cànula, per la qual s'injecta la lent, que posteriorment es desplegarà per darrere de la pupil·la i es desarà adequadament sobre la superfície del cristal·lí, donant així per enllestida la intervenció.

En el cas de les lents substitutives del cristal·lí, també es fa sota anestèsia local i, igual que en la cirurgia de cataracta, s'haurà d'aspirar el nucli del cristal·lí deixant-hi la càpsula que l'embolcalla per introduir-hi la lent intraocular, aquest cop dins de la mateixa càpsula del cristal·lí i no sobre seu, com fèiem amb l'implant de la ICL.

La recuperació visual és pràcticament immediata i, tot i que en les primeres hores pot ser discretament borrosa per la mínima inflamació de la còrnia que provoca la incisió d'entrada, al cap de poc temps es recupera.

Els resultats visuals són excel·lents, i són comparables als de les ulleres o lents de contacte. Pel que fa a la precisió de la correcció, també acostuma a ser molt bona i, en la majoria dels casos, el defecte residual és inferior a la mitja diòptria.

Malgrat que la probabilitat de complicacions en aquesta mena d'operacions és molt baixa, cap cirurgia no n'està exempta.

La possibilitat d'una infecció és latent en qualsevol cirurgia, encara que a causa de l'escassa manipulació que requereix aquesta cirurgia, i com que és molt curta (dura menys de 10 minuts), la incidència d'infeccions és fins i tot més baixa que en la cirurgia de cataracta, en què ja és molt improbable.

Depenent de les característiques de cada pacient, no es pot descartar més inflamació postoperatòria en un ull que en l'altre i, per tant, la recuperació funcional podria ser una mica més llarga, encara que, en general, no acostuma a tenir conseqüències a llarg termini.

L'ull amb miopia alta és més propens a patir complicacions retinals, problema que no es resol amb la implantació de lents.

El pacient miop té més probabilitat de patir cataractes en edats més joves que la població general, i el fet de dur una lent intraocular fàquica podria fins i tot accelerar-ne l'aparició en un petit percentatge de casos. Això obligaria, en el futur, a canviar la lent fàquica per una de substitutiva del cristal·lí, que com ja s'ha dit abans també corregiria la miopia.