Ptosi palpebral

Un dels problemes oculoplàstics més comuns que veiem a la consulta és la ptosi palpebral, que és la posició anòmala d'una o totes dues parpelles superiors, que es presenten més caigudes.

Aquesta patologia es pot presentar tant en adults com en infants, tot i que normalment, si es presenta en edat infantil, es tracta d'un problema congènit; és a dir, ja present en néixer.

Els símptomes de la ptosi palpebral varien en funció del grau de la patologia, que pot ser lleu, moderat o greu.

En casos d'una ptosi palpebral lleu, en la qual la parpella caiguda cobreix parcialment la part superior de la pupil·la, hi pot haver una reducció del camp visual o ser tan sols una asimetria cosmètica sense traducció clínica.

En canvi, en casos moderats o greus, la parpella pot cobrir gran part de la pupil·la, fins i tot completament. Això pot comprometre l'agudesa visual enormement i ser un problema greu per a l'infant, i caldrà tractar-lo per evitar un ull gandul o ambliopia.

Per això, és important que un nounat amb ptosi palpebral, ja sigui d'una parpella o de totes dues, sigui visitat com més aviat millor per un oftalmòleg oculoplàstic que n'avaluï el grau d'afectació, el tipus de ptosi palpebral, el tractament que cal seguir i les pautes de seguiment per part de l'especialista.

Entre els tipus de ptosis existents, la més freqüent en infants és la ptosi palpebral congènita simple, que acostuma a ser bilateral i que és deguda a una disgenèsia, és a dir, una formació anòmala aïllada del múscul elevador de la parpella superior, que és el principal encarregat de l'obertura de la parpella. Aquesta patologia de vegades va associada a l'estrabisme (pèrdua del paral·lelisme dels ulls), astigmatisme elevat (irregularitat de la còrnia) o anisometropia (diferència entre la mida dels ulls).

Altres vegades, aquesta patologia s'associa a una malformació o feblesa del múscul recte superior, el que permet la mirada cap amunt del globus ocular, tot i que és poc freqüent (5%).

Hi ha altres ptosis palpebrals congènites amb molta menys incidència. Entre aquestes, destaca la síndrome de blefarofimosi, que és una patologia en què, a més de la ptosi palpebral, hi ha altres signes palpebrals, els ulls són una mica més petits, el plec nasal és diferent (epicant invers) i hi ha telecant (augment de la distància d'un ull respecte de l'altre). Aquesta síndrome té un component hereditari, de manera que un dels dos progenitors la pateix.

Una altra ptosi palpebral congènita amb menys incidència és la causada per un problema al nervi que dona mobilitat al múscul, que fa que no funcioni bé. En els infants, això passa més sovint per una paràlisi congènita del III par cranial, nervi que dona mobilitat al múscul elevador de la parpella superior. La causa d'aquesta patologia no es coneix, però sembla que hi ha un problema en el desenvolupament d'aquest par cranial que provoca una disfunció dels músculs que innerva, com ara el múscul elevador de la parpella i algun dels músculs de l'ull. En aquesta patologia, en l'exploració de l'infant observarem, a més de la ptosi, una pèrdua del paral·lelisme dels ulls (estrabisme).

Una altra és la síndrome de Marcus-Gunn, una ptosi causada per una connexió anòmala entre els nervis del V par cranial i els músculs pterigoidals encarregats de la masticació. Als infants afectats per aquesta síndrome se'ls elevarà la parpella quan facin moviments del múscul de la masticació. Ho veurem clarament quan el nadó succiona el xumet, el biberó o, també, quan obre la boca. És per això que els primers que se n'adonen acostumen a ser els pares.

Una altra causa rara de ptosi en la infantesa és la síndrome de Horner, en què hi ha paràlisi per afectació neurològica. Típicament en l'exploració observarem ptosi palpebral, miosi (pupil·la petita) i anhidrosi (sequedat facial).

Les ptosis mecàniques són aquelles que són causades perquè la parpella té un pes que fa que caigui o que baixi de la seva alçada normal. Ho veiem, per exemple, en edemes palpebrals o hematomes i, també, en lesions que produeixen un pes a la parpella —com ara un mussol (ordèol) o una tumoració— que n'impedeix l'obertura i l'elevació correctes.

Les ptosis traumàtiques són aquelles en què hi ha un traumatisme que lesiona el múscul elevador, el qual deixa parcialment o totalment d'exercir correctament la seva funció.

El tractament de la ptosi dependrà de la causa i, sobretot, del grau d'afectació de l'agudesa visual de l'infant.

En una ptosi congènita simple que impedeix la visió correcta, amb una agudesa visual que no millora malgrat els tractaments conservadors per tractar l'ambliopia, està indicada una correcció quirúrgica. Depenent del grau de funció del múscul i del grau de ptosi, el cirurgià triarà una tècnica o una altra a l'hora de reparar aquest múscul.

En els casos en què hi ha una funció residual suficient del múscul elevador de la parpella superior, s'intervindrà la parpella. En canvi, en els casos en què aquesta funció és inexistent o molt deficient, s'actuarà damunt del múscul frontal, fet que ajudarà en l'elevació de la parpella.

Aquestes cirurgies es realitzen sota anestèsia general, i el pacient ha d'estar-se ingressat un dia. El tractament postoperatori és senzill i l'infant gairebé no té dolor després de la cirurgia. La sutura que fem servir per a la pell és una sutura que es desfà després d'alguns dies i, per tant, no cal retirar-la.

Quan la ptosi és per una causa mecànica (tumor, edema amb molt de líquid, mussol, hematoma) o per traumatisme, s'actuarà sobre la causa específica que provoca la ptosi, sigui amb un tractament conservador o bé quirúrgic.