Miopia, hipermetropia i astigmatisme en la infància

Els defectes de refracció són defectes òptics que apareixen quan l'ull no és capaç d'enfocar la imatge a la retina, i són bàsicament tres:

• Hipermetropia: l'ull és curt o té poc poder per enfocar, de manera que la imatge és enfocada per darrere de la retina, fet que provoca que el pacient vegi borrós de prop. En les hipermetropies lleugeres i mitjanes, l'infant pot fer un esforç d'acomodació per fer possible l'enfocament a la retina i aconseguir, per tant, una bona visió. Tanmateix, aquest esforç perllongat pot provocar cansament, mal de cap i malestar ocular.
• Miopia: els raigs de llum s'enfoquen per davant de la retina perquè l'ull és llarg o el poder d'enfocament és excessiu, i això fa que els objectes llunyans es vegin borrosos. En aquest cas, l'infant no podrà fer cap esforç per compensar la miopia i millorar la visió de lluny.
• Astigmatisme: és degut a una desigualtat en la curvatura de la còrnia, de manera que els raigs s'enfoquen en diferents punts de la retina, fet que afecta tant la visió de lluny com la de prop.

En néixer, l'ésser humà no té el sistema visual completament desenvolupat. No naixem veient-hi, sinó amb la capacitat d'"aprendre a veure-hi".

Tot i disposar de les estructures oculars completes, el sistema visual del nounat és immadur i s'anirà desenvolupant a mesura que el còrtex cerebral rebi estímuls apropiats i més o menys simètrics en tots dos ulls durant els primers anys de vida.

Els primers mesos de vida són d'especial importància i se'n poden destriar les etapes següents:

• En néixer, el nadó té una visió limitada a 20-30 cm, tan sols percep les sensacions de clar i fosc, i la mobilitat de l'ull i l'agudesa visual són molt reduïdes.
• Amb 2-3 mesos ja somriu i comença a seguir objectes en moviment.
• A partir de 3-4 mesos s'inicia la visió en profunditat; el nen percep més varietat de colors i comença a enfocar més bé.
• Amb 6 mesos pot fusionar les dues imatges retinals d'un objecte per obtenir visió binocular. D'ençà d'aleshores ja pot utilitzar ambdós ulls de manera coordinada i deixa de "mirar guenyo".
• No serà fins a 8-9 anys que la visió s'haurà desenvolupat completament, dels quals els 4 primers anys són els de més progressió. En aquest període el sistema visual és molt vulnerable, de manera que qualsevol causa que comporti mala visió d'un o ambdós ulls durant la infantesa pot provocar una manca de desenvolupament de la funció visual que derivi en un problema d'ambliopia o "ull gandul".

Hi ha tot un seguit de signes i símptomes que poden indicar l'existència d'algun problema de refracció i que, per tant, han de ser motiu per visitar l'oftalmòleg:

• Visió borrosa
• Parpelleig constant
• Cefalea i pesantor de parpelles
• Enrogiment ocular freqüent i picor
• Que l'infant s'acosti als objectes o sigui incapaç de llegir la pissarra
• Inclinació del cap per fixar la vista (torticoli)

La primera exploració oftalmològica ha de fer-la el pediatre en el naixement per descartar anomalies estructurals o problemes oculars congènits severs.

Més endavant, i malgrat que no hi hagi simptomatologia aparent, és convenient que l'especialista faci un examen ocular complet amb 2-3 anys per avaluar el segment anterior i posterior del globus ocular, detectar possibles defectes de refracció i valorar l'estat de la motilitat ocular per descartar la presència d'estrabisme.

La freqüència dels controls posteriors dependrà del que s'hagi pogut trobar en la primera exploració; posteriorment, encara que no hi hagi cap patologia, es recomana de fer controls anuals fins a 8-9 anys, període en què finalitza l'aprenentatge visual. A partir d'aquesta edat, podem espaiar els controls a cada dos anys fins a arribar la majoria d'edat.

El tractament per als defectes refractius en la infantesa, sigui hipermetropia, miopia i/o astigmatisme, és l'ús d'ulleres. En els infants és important que les ulleres estiguin ben adaptades i siguin còmodes i estables.

En algun cas especial, es poden tractar amb lents de contacte.

Depenent de si hi ha o no ull gandul (ambiopia), s'indicarà teràpia d'oclusió amb un pegat, normalment. L'ús de l'oclusió dependrà de cada cas en funció de l'edat, grau d'ambliopia, etc.